Carta a l'Helena i a l'Òscar

A vosaltres, Helena i Òscar i a tota la banda de las Trompetas de la Muerte.

 

Fa temps que us volia escriure, i aquest 2022 quan vaig veure que tornàveu, vaig tenir l'oportunitat de veure-us en directe i decidir a fer aquest escrit. No sé si arribareu a llegir aquesta entrada, i si la contestareu, però aquí està. Per vosaltres.

Mai abans he escrit sobre cap grup de música. Mai he expressat els meus sentiments i emocions envers  un grup de música, però aquest cop he decidit fer-ho. Sobre vosaltres, sobretot el que transmeteu a sobre de l’escenari. Simplement perquè us adoneu, sigueu conscients del que provoqueu (o almenys a mi) a la gent que us escolta.

Fa molts anys que us segueixo, el primer concert que us vaig veure sense coneixe-us, va ser a una Festa Major de Terrassa no recordo l'any, 2008 poder? Allà us vaig descobrir, i des de llavors us he anat seguint, quan us vau separar i ara heu tornat.

Teniu alguna cosa diferent, diferent de la resta de grups dels quals he escoltat i vist en escenaris. Alguna cosa especial que costa fins i tot explicar-ho. Quan esteu els dos junts sobre l’escenari es crea un moment màgic on sembla que el món s’aturi al meu costat i només estigueu vosaltres i nosaltres en aquell precís moment. Sembla que res importi, només vosaltres i les cançons que feu. 

Sincerament, no sé si sou conscients de la connexió que teniu entre vosaltres dos quan canteu junts, de l’energia i emoció que produeix el meu cos quan us escolto i ús veig cantar i ballar junts. Poder no ho heu buscat vosaltres aquesta connexió i energia que teniu, poder és casualitat, però sigui com sigui la teniu i és molt heavy. 

Des de les cançons com "Enero en la Playa" més tranquiles, fins a l'actual "Aquí y Ahora" on descriviu lo molt que us necesstiu un de l'altre. Passant per cançons més marxoses com "El indio".

Esto no se para, no pareu de fer concerts mentre pugueu, perquè nosaltres sentim tota l'energia que despreneu i ens emocioneu amb les vostres cançons plenes de sentiments i alegria.

Recordo el primer concert després que l’Helena tornés al grup, va ser a Girona i, juntament amb el concert de fa tres dies a Cabrils, han sigut els millors concerts de llarg que més m’han emocionat. Cada cançó que canteu provoqueu una emoció en mi increïble. 

Vaig plorar de felicitat cada cop que vaig escoltar AQUÍ I AHORA, vaig emocionar-me de felicitat quan tu Helena, fa tres dies a Cabrils vas dir: - Estic molt feliç. -Us he trobat a faltar. Amb tota la sinceritat i emoció en les teves paraules. Just en aquell moment em va recórrer per tot el cos una sensació de felicitat i emoció i llàgrimes als ulls. Perquè ets tu Helena, ets tu Òscar que em feu feliç quan us escolto, soc feliç veient-vos en directe, jo sí que us he trobat a faltar, molt. 

Quan va acabar el concert de Cabrils, vaig tenir l'oportunitat de parlar amb vosaltres. Em vaig fer una foto amb tu Òscar.

L'instant més bonic va ser quan et vaig abraçar Helena, i et vaig transmetre tota la connexió que teniu i energia que ens feu arribar, que sou increïbles. Recordo que just després et vas emocionar i em vas dir gràcies, un gràcies que mai abans ningú m'havia dit tan sincer i ple de sentiment, i ens vam tornar a abraçar. 

Les vostres cançons ocupen gran part del temps en els meus moments d’alegria, de felicitat, d’eufòria, de desconnexió i connexió i en els moments de tristor, em tornen a reviure. 

 "Cuando las cosas se tuerzan, se supone que tenia que ser fácil... coje mi mano, salgamos de aquí, cierra los ojos un segundo que te llevo a un lugar... imagina una calita está saliendo el sol, andar por la playa cuando el sol viene de cara parece el paraíso, alquilamos una peli y acabamos en la cama. Hace ya un tiempo que quiero decir, que sobre tu espalda florece una luz, quiero que brille en mí...Siempre he querido estar aquí y ahora, siempre he querido bajar piñones, comer macarrones, hacerme el despistado en las reuniones. Que vivan las noches, el sol la sal, en tus labios. 

 Pero nos da igual, solo subo cuestas...."